TABACALERA

PROJECTE DE REHABILITACIÓ I ADAPTACIÓ DE LA FÀBRICA DE TABACS PER A DEPENDÈNCIES MUNICIPALS

L’edifici va ser inaugurat per a l’Exposició Regional de 1909, on es va utilitzar com a Palau de les Indústries, cedit a l’Ateneu Mercantil per la Companyia Arrendatària de Tabacs.

Va ser projectat per l’arquitecte Celestino Aranguren i els enginyers Federico García i Mauro Serret, sota la direcció d’obres de l’arquitecte Ramón Lucini Callejo .

En finalitzar l’Exposició l’edifici va ser recuperat per la Companyia que va instal·lar en ell la seua nova factoria, ampliant-la en els anys posteriors i realitzant múltiples intervencions, pràcticament fins als nostres dies.
El conjunt està catalogat pel PGOU de València com a Bé de Rellevància Local, d’indubtable valor patrimonial, històric i arquitectònic.

Es planteja una intervenció integral sobre l’espai originalment ocupat per l’Exposició, que inclou la redacció d’un projecte d’urbanització i un aparcament subterrani, en coordinació amb el projecte de rehabilitació del conjunt, permetent a l’Ajuntament utilitzar part del soterrani com a aparcament municipal, amb una enorme transcendència en l’execució de les obres, per la interferència entre elles.

Convé recordar ací que ens trobem davant tipologies fonamentalment industrials, però amb certes particularitats que influeixen sobre la restauració duta a terme. Es destaca el pragmatisme, sobrietat i senzillesa d’aquest immoble, la qual cosa, unida a la seua enorme grandària i solidesa, es converteix en la seua pròpia essència, marcadament industrial, però matisada amb l’elegància d’una austera i subtil decoració.
La nítida i potent estructura claustral de l’edifici principal, resol perfectament el seu funcionament  amb dos grans patis amb galeries perimetrals a banda i banda del cos central, amb altres dos patis de menor grandària, un d’ells cobert per una gran claraboia que serveix d’accés al conjunt.

El criteri emprat al projecte per a crear els sistemes de circulació de l’edifici és reutilitzar les galeries i escales existents, portant-les fins al soterrani, afegint-les ascensors. Les noves escales als patis laterals, així com els ascensors panoràmics, potencien la idea de generar la circulació principal al voltant d’aquests, a més de contribuir determinantment a la correcta evacuació.

Nous espais per a instal·lacions, arxius i magatzems apareixen gràcies al reforç en fonamentació, alhora que aporta solidesa i monolitisme, en construir un soterrani inexistent fins ara, que actua com una gran caixa de fonamentació enormement rígida, cosida a l’actual mitjançant un enginyós sistema de bigues de reforç i ancoratges flanquejant l’original, que actuen com a pont d’unió. Això permet a més un procés d’execució molt més còmode i segur del soterrani en tindre consolidat el suport de l’edifici prèviament a l’excavació.

Està previst excavar dos soterranis més sota la Nau Nord, connectats amb l’aparcament que envolta el conjunt, per a això s’han executat murs pantalla, piles-pilot i grans bigues transversals sota el primer soterrani, que la sostindran mentre s’excava sota la mateixa, mitjançant un sistema similar a l’empleat al Mercat de Colón de València .

S’obtenen també altells addicionals a les cantonades i fons de naus, donada la gran altura de planta, que permet allotjar instal·lacions i arxius, col·locant sales i despatxos envidrats sota aquests, preservant així les condicions espacials originals a les grans sales, on s’adopta el sistema d’oficina paisatge. L’altura encara major de les naus perimetrals permet construir una planta intermèdia, preservant la percepció de l’espai original en tota la seua altura.

D’altra banda, el reforç de forjats existents, necessari pel gran augment de les sobrecàrregues, es realitza per totes dues cares d’aquest, evitant  suports intermedis en reforçar cada bigueta individualment, cosint-les a una capa de compressió de formigó mitjançant connectors superiors. Es tractava de conservar l’aspecte dels sostres voltats i les magnífiques qualitats dels grans espais diàfans.

Conseqüentment, les instal·lacions recorren l’anell del soterrani fins a arribar als altells tècnics, disposant-se en les grans sales amb parets i sòls tècnics, quedant ocultes i deixant completament lliures els sostres, perquè fins i tot la il·luminació, excepte sota la coberta inclinada, es produeix de forma indirecta per reflexió. Així mateix, la climatització es disposa després de la falsa paret en unitats locals alimentades des dels altells, amb impulsió oculta des de la part més alta i retorn a través del sòcol corregut.

Quant als paviments, es mantenen en escales, accés principal i pati cobert, emprant als nous exclusivament pedra de Montcada i gres, tal com ocorre al sòcol i als sòls originals. Es tracta de materials autòctons de fàcil reposició, alhora que han demostrat ser de gran durabilitat i resistència. La pedra es col·loca en planta baixa, patis i llindars, mentre que el gres s’usa en galeries en format original i en zones de treball amb format actual i col·locació en sec, per a suportar la gran flexibilitat dels forjats metàl·lics i possibles redistribucions futures.

Tots els paraments verticals interiors es folren amb tauler melamínic de gran format, adequat a l’escala i proporció de l’espai, utilitzant dos acabats; auró a la base i embocadures de buits i blanc a les parts altes, permetent l’eventual desmuntatge. Un corrector acústic remata el sòcol, allotjant una regleta intermèdia per a instal·lacions en llocs de treball. Mínima presència amb màxima funcionalitat.

Les fusteries es diferencien segons la seua funció i ubicació: oculta d’alumini a les naus laterals, acer per a patis i interiors i fusta amb l’especejament original, a les façanes exteriors de l’edifici principal. Allí on es transformen els buits originals, aquesta s’adapta material i tipològicament, mentre que als conservats, manté el seu aspecte original, utilitzant perfils adaptats als estàndards actuals de qualitat.

També la serralleria, inclosa la gran claraboia del pati d’accés, l’especejament del qual se simplifica després del reforç estructural, es restaura a consciència, amb xicotets i subtils ajustos funcionals, mentre que la nova es planteja contrastant amb barrots i balustres, ja siga mitjançant plans de vidre o de xapa contínua.

La rajola de les façanes es restaura i reposa en nombroses i àmplies zones que manca, rectificades o deteriorades, amb material i tècnica originals, rejuntant amb morter bastard, enrasant la junta i passant juntes amb punta de metall. Per a la neteja s’empra aigua jabonosa descalcificada, insistint amb gels més agressius o projecció de silicat d’alúmina a zones localitzades o espacialment danyades, aplicant una pàtina final per a homogeneïtzar superfícies.

També la teula es desmunta i reposa reutilitzant tota la possible, executant una capa impermeable i aïllada tèrmicament adequada als requeriments actuals.

Esment especial mereix la intervenció als patis laterals, la imatge dels quals canvia radicalment en derrocar els seus sostres i convertir-los en espais enjardinats, amb fonts, bancs i il·luminació pròpia, integrant escales i ascensors panoràmics, dissenyats adaptant la mètrica i materialitat definida a l’espai urbà. La vegetació de tots dos es tracta de forma clarament diferenciada, acolorida i exuberant a l’est, austera i aromàtica a l’oest, amb la finalitat que l’usuari s’oriente millor entre dos patis simètrics.
El pati nord s’ajusta a la seua escala, amb  un sol estany i un arbre, mentre que el pati sud al costat de l’accés principal, es reconstrueix amb el material original, resolent l’accessibilitat.